Una nit de tardor, quan el cel semblava una manta plena de punts brillants, l’Oriol el mussol reposava damunt d’una branca alta, pensatiu. El vent suau feia ballar les fulles daurades i, com cada vespre, la Lluna li feia l’ullet des del cel.
Però aquella nit, alguna cosa era diferent.
De sobte, una llum intensa va creuar el cel deixant una cua lluent darrere seu. No era un estel qualsevol. Semblava… trist.
—He vist un estel caure! —va cridar l’Oriol, obrint les ales amb pressa.
Va volar seguint la resplendor que s’esvaïa entre els arbres, fins que la va perdre prop del Riu Mirmanda. Allí, sota una mata de molsa, hi va trobar una petita estrella tremolant, amb els ulls humits i la llum tènue.
—Què t’ha passat? —li preguntà amb veu suau.
—He caigut… però la veritat és que volia marxar —va xiuxiuejar l’estel—. Al cel em sentia sol. Ningú m’escoltava allà dalt. Volia trobar un lloc on pogués brillar de veritat.
L’Oriol no sabia què dir. Mai havia sentit parlar d’un estel amb sentiments! Però ho va entendre: a vegades, fins i tot la llum més bonica pot sentir-se invisible.
—No estàs sol. Et presentaré els meus amics —va dir amb un somriure.
Va volar a buscar la Bruna la guineu, en Guiu l’esquirol i la Nina la cérvola, i tots van anar a conèixer l’estel. Al principi, els feia una mica de por acostar-s’hi —mai no havien vist res tan brillant de prop— però l’estel era petit, suau… i molt simpàtic.
—Què et sembla si et quedes amb nosaltres una estona? —va proposar la Nina.
Aquella nit, al voltant de l’estel, els animalons van preparar un picnic de fruites del bosc, van cantar cançons i van explicar històries. En Guiu va improvisar un espectacle amb pinyes, i la Bruna va encendre espurnes de llum amb dues pedres, només per fer riure l’estel.
I sabeu què va passar? L’estel va començar a brillar més fort. Tant, que fins i tot la Lluna es va girar per mirar-lo.
—Potser no cal tornar al cel per sentir-se important —va dir l’estel—. Potser només cal trobar algú que t’escolti.
Els amics van mirar amunt, i en aquell instant, el cel semblava més ple que mai.
Des d’aquell dia, l’estel no va tornar al cel. Es va quedar penjat entre dues branques del Roure Vell, i brillava cada nit com si fos un fanalet màgic. Els infants del bosc el coneixien com l’Estel Amic, i cada cop que algú se sentia sol, li anava a parlar. Sempre escoltava, i mai no jutjava.
Perquè ell sabia millor que ningú com n’és d’important sentir-se vist i estimat.
✨Vet aquí un estel, vet aquí una flama,
el conte s’acaba… però la llum mai s’apaga.
Deixa un comentari