🌳 El secret del Roure Vell

En Guiu l’esquirol era molt curiós. Cada matí sortia a saltar de branca en branca, buscant glans, fulles estranyes o tresors amagats sota l’escorça dels arbres. Però darrerament, hi havia una cosa que no li marxava del cap…

Al cor del bosc, allà on els ocells cantaven més fluix i el sol arribava a trossos, s’aixecava un arbre immens, altíssim i rugós com cap altre. Era el Roure Vell, i tothom en parlava amb respecte.

—És l’arbre més antic del bosc —deia l’Oriol el mussol—. Té més anys que fulles!

Una nit, en Guiu va somiar que el roure li parlava amb veu fonda i pausada:

“Si saps escoltar, descobriràs la memòria del bosc.”

Es va despertar amb els ulls ben oberts i el cor a mil. Un arbre que parla? Havia estat un somni… o un missatge de veritat?

L’endemà va tornar al Roure Vell amb la Bruna la guineu i la Nina la cérvola. Van mirar-lo de dalt a baix. Les seves branques eren com braços antics, i les arrels sortien de la terra com si volguessin explicar històries.

De sobte, la Bruna va cridar:

—Mireu això! Una inscripció!

A la base del tronc, amagada sota la molsa, hi havia unes lletres gravades:

“Dins el cor de l’arbre vell, hi dorm un secret fidel.”

—Hi deu haver alguna cosa amagada —va dir la Nina amb ulls brillants.

Van començar a buscar entre arrels, fulles i forats. En Guiu va trobar una clau de fusta dins d’un nucli sec, i la Nina va descobrir una escletxa a l’escorça amb forma de porta. Quan hi van posar la clau, l’escletxa es va obrir amb un clic suau… com si l’arbre hagués estat esperant aquell moment.

A dins hi havia una capsa petita de pedra amb un escrit antic, escrit amb tinta feta de baia:

“Aquí es guarden els contes del bosc, nascuts del silenci i la vida, explicats pels vents, pels ocells i les nits compartides.”

Els amics es van quedar en silenci. El Roure Vell guardava els contes antics del bosc, històries que ningú recordava, llegendes viscudes abans que ells naixessin.

—El bosc no només viu… també recorda —va dir l’Oriol, que havia arribat volant.

Des d’aquell dia, cada capvespre, en Guiu i els seus amics tornaven al Roure Vell. S’asseien sota les seves branques i, amb veu baixa, llegien un dels contes que hi dormien dins la capsa. I a vegades, quan feia vent, semblava que el roure assentia amb les fulles.

---

🍂 I vet aquí un arbre, vet aquí un fullam,

el bosc ens parla… si l’escoltem amb el cor ben gran.